Ruta cap a la Garrotxa
Poblets medievals, passejades per la natura, excursions entre volcans... la Garrotxa és un dels espais més diversos dels que ens envolten, un lloc tradicionalment de gent forta, on tot era més difícil per l'aïllada situació de moltes poblacions. Avui ens endinsarem en aquest màgic entorn.
B: Banyoles
Després de sortir del nostre petit hotel rural direcció a la Garrotxa, ens aturarem un moment a la capital del Pla de l'Estany, Banyoles. Aquest espai, que es va fer mundialment famós al ser escenari dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, va decidir apostar per convertir el seu estany en un espai de trobada per amants dels esports de tota classe. És per això que a la seva llera hi tindrem la oportunitat de seguir una ruta senyalitzada per caminar, córrer o anar amb bicicleta. També hi ha l'oportunitat de banyar-se a l'estany o, fins i tot, practicar-hi activitats com el caiac.
Cal destacar també la presència, a la zona nord-est de l’Estany, del Parc Neolític de la Draga. Es tracta d’un antic poblat neolític datat de fa més de 7.200 anys. Actualment es pot visitar i veure reproduccions de les antigues cabanes que s’hi ubicaven i poder imaginar així com era la vida en aquella època.
C: Besalú
Una primera mirada a la portalada que protegeix Besalú ja et fa veure sense cap mena de dubte que et trobes davant d’una de les fortificacions més importants del territori. Trobem els orígens de Besalú l’any 965, en que es parla de Bisulduni.
Tot i que s’han trobat restes de prop de l’any 250 abans de Crist, Besalú va començar a destacar durant l’època romana, convertint-se en un important centre de mercadeig a causa de la seva ubicació propera a la Via Annia. El centre de l’emplaçament s’ubicava a dalt del puig de Santa Maria, on més tard es va construir el castell dels comptes.
Besalú va viure una etapa medieval molt moguda. Durant la croada contra la Corona d’Aragó que es va dur a terme entre 1283 i 1285, Felip III de França va haver de fugir de l’Empordà retirant-se cap a Besalú. Abans però, hi va enviar 2.000 cavallers per intentar controlar la ciutat on creia que hi havia Pere III el Gran. Besalú no només va resistir l’atac i obligar les forces a fugir, sinó que Albert de Mediona organitzà les seves tropes per atacar els francesos a la vall de Bianya per assegurar que marxessin més debilitats. Amb la retirada definitiva dels francesos en la Guerra dels Armanyaguesos, el 1390, es compensà als habitants de Besalú amb privilegis i exempcions.
Però aquí no acaben les aventures bèl·liques d’aquesta fortalesa: durant la Guerra dels Remences (de la que parlarem amb més detall i context a la ruta per la Vall de Llémena), Besalú va tenir un paper molt important. Els exèrcits de camperols, que havien aconseguit controlar Castellfollit de la Roca, assetjaven les muralles de Besalú, però mai les van aconseguir creuar per la força. Tot i això, els pagesos remences, sota les ordres de Verntallat, van acabar controlant bona part de la Garrotxa, aïllant Besalú i obligant-los a claudicar. A partir d’aquell moment Besalú va canviar de mans diverses vegades, passant per nobles com el nostre veí Bernat Gilabert de Cruïlles o fins i tot el rei Joan II.
Si ens endinsem cap al casc antic, creuarem en primer lloc un imponent pont romànic que creua el Fluvià. Tot i el seu origen, la construcció va haver de ser reconstruïda i reformada al llarg dels anys, i fins i tot es creu que diversos aiguats van obligar a canviar el seu traçat.
L’església de Sant Vicenç de Besalú és una de les construccions més antigues de la població que resten dempeus, tot i que ha estat reedificada varies vegades, es creu que el seu origen és anterior a l’any 977, i la darrera modificació es deu entre els segles XII i XIII.
Pel que fa al Castell de Besalú, va ser construït sobre el turó on ara hi trobem les runes de l’església de Santa Maria. Amb una presència molt lligada a l’època del Comptat de Besalú pels volt de 957.
Finalment, pel que fa al monestir de Sant Pere de Besalú, fou fundat l’any 977 pel compte de Besalú Miró Bonfill, i hi va traslladar les relíquies dels sants Prim i Felicià d’Agen. Tanmateix, el temple que veiem avui dia és una reconstrucció feta l’any 1060, atès que inicialment es trobava a les afores dels murs de la ciutat.
No podem abandonar Besalú sense recordar i posar en valor el seu passat jueu. Trobem en el casc antic les restes d’una antiga sinagoga medieval datada l’any 1264, el micvé (uns banys rituals) i la sala d’oracions. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2013, aquest espai és un dels pocs conjunts sinagogals que es poden trobar a tot Europa.
D: Castellfollit de la Roca
Castellfollit de la Roca és un poble que, en primer lloc, cal admirar de lluny. Les construccions a la vora del penya-segat sobre dues colades de lava superposades, una de 217.000 anys d’antiguitat, i l’altra de 192.000 anys, ofereixen una imatge única, que combina a la perfecció allò que la Garrotxa representa: natura, passat medieval i volcans.
Ubicada a la via romana Annia, de la que ja hem parlat a Besalú, aquesta població veu els seus orígens a finals del S.XI, quan pertanyia al vescomtat de Bas, que era part del comtat de Besalú.
La família dels Santapau, dels que parlarem més endavant en aquesta ruta, van ser els senyors de Castellfollit, i va ser en aquell moment, l’any 1428, que un terratrèmol va destruir pràcticament tota la població.
Posteriorment, un matrimoni va fer que el 1460 passés a ser propietat dels Cruïlles de Santapau (exacte, els tentacles dels Cruïlles no només s’estenien pel Baix Empordà, sinó també per la Garrotxa i el Gironès). Només dos anys després, el 1462, com hem explicat a Besalú, els pagesos remences van ocupar la població per prendre el control total de la Garrotxa.
Castellfollit era un important lloc de pas, una població petita però estratègicament molt important per garantir el control del territori de la Garrotxa, per això la lluita pel seu control va ser un constant al llarg de la seva història. Però aquest petit indret no només fou un espai estratègicament important, sinó que el seu estret vincle amb els volcans va despertar l’interès fins i tot d’Antoni Gaudí que, aprofitant que és l’única pedrera basàltica activa a la península des del S.XIX, en va emprar el material per construir les columnes del Parc Güell.
Si ens endinsem pel casc antic veurem al fons, a l’indret de l’antic cementiri, una plaça amb una terrassa que ens ofereix una vista panoràmica de l’entrada de la Garrotxa. Just rere el conjunt de cases, hi trobem l’església de Sant Salvador que, tot i ser del S.XIII, el terratrèmol del S.XV i la seva destrucció durant la Guerra Civil van fer que la població decidís traslladar-la de lloc i construir-ne una de nova a l’altra banda del poble. Actualment aquest antic temple és emprat com a centre cultural que, amb un estil renaixentista tardà i un campanar de planta quadrada, esdevé l’estendard ideal per representar l’orgull d’aquells qui viuen en aquest indret tan especial.
E: Sant Joan les Fonts
Ja dins el Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa, hi trobem el petit poble de Sant Joan les Fonts. Amb un casc antic que ens recorda el seu passat medieval, com el pont. la casa forta de Juvinyà o el conjunt que antigament formaren l’església i el castell de Mont-Ros. Tot i que un dels motius principals de visita a la població són les colades de lava que s’hi poden trobar:
Si es volen veure les colades cal endegar un itinerari senyalitzat, el número 16 del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, totalment senyalitzat, i que ens permet escollir entre un itinerari curt (20 minuts) o un de llarg (1 hora i 45 minuts).
Pel que fa al conjunt medieval de Sant Joan les Fonts, cal destacar el Castell Medieval Juvinyà, una antiga casa forta que entre els segles XII i XIV va ser la residencia de la família Juvinyà. L’església, que és el que queda d’un antic complex benedictí, és originària del S.XII, i va ser declarada element d’interès nacional l’any 1981.
F: Santa Pau
I ben bé al cor de la Garrotxa, hi trobem la vil·la de Santa Pau. Un petit poble conegut arreu pel fesol que s’hi fa i que porta el nom de la població. A tocar dels volcans de Santa Margarida, el Croscat i de la Fageda d’en Jordà, aquesta antiga població era la casa de la família dels Santa Pau.
Trobem la primera menció a Santa Pau en un document de l’any 878, però no és fins l’any 929 que sentim a parlar del seu castell. En aquell document Oliba, senyor de Porqueres i membre de la família dels castlans de Finestres, adopta també Santapau com a cognom.
La família Santapau va ser una de les més importants de la noblesa catalana, atès que estava emparentada amb les seves principals famílies i va formar part de moltes empreses de la Corona d’Aragó per expandir el territori a indrets com Sicília o Sardenya.
G: Volcà de Santa Margarida
El volcà de Santa Margarida és una bona excursió si no es vol perdre molt de temps per poder aprofitar el dia de ruta. Amb poc més d’un quilòmetre de pujada i la possibilitat d’aparcar just a sota, ens dona la opció de veure aquest volcà apagat que compta amb un cràter de 2000 metres de perímetre i on hi podem trobar l’ermita de Santa Margarida de Sacot, l’element d’origen romànic que dona nom al volcà.
